Guia de bones pràctiques per l’aplicació del Barem d’Autos

El Ministeri de Justícia, a proposta de la Comissió de Seguiment del Sistema de Valoració, ha publicat una Guia de bones pràctiques per aplicar el barem d’accidents de trànsit, amb les seves periòdiques actualitzacions.

Pots descarregar-te-la AQUÍ.

Amb aquesta guia s’intenten evitar males interpretacions dels Articles més problemàtics de la Llei 35/2015, de 22 de setembre, de reforma del sistema per la valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació.

Tot i l’evident absència del caràcter normatiu d’aquesta Guia de bones pràctiques, algunes recents sentències ja la tenen en consideració en les seves fonamentacions jurídiques. P.e. Sentència de 19 de Març de 2018, de la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Biscaia.

A Accigest considerem aquesta guia de bones pràctiques un sense sentit ja que se suposa que la normativa a aplicar hauria de ser suficientment clara i contenir els mecanismes i sancions necessàries per fer-se complir. Al nostre entendre la necessitat de l’esmentada guia tan sols treu a la llum les carències de l’actual barem de trànsit. Per més inri, com veurem més endavant en alguns aspectes la guia sembla que més que aclarir crea confusió.

En la seva última actualització, aquesta Guia de bones pràctiques s’estructura en 2 capítols: Capítol Jurídic i Capítol Actuarial. Analitzarem a continuació el que estableix el Capítol Jurídic:

 

LA RECLAMACIÓ PRÈVIA EXTRAJUDICIAL:

  • A la reclamació prèvia a la asseguradora el perjudicat haurà d’aportar totes aquelles dades i documentació mèdica d’interès sense amagar informació que dificulti la determinació de la responsabilitat ni la quantificació del dany.
  • No és necessari quantificar el dany per part del perjudicat.

Sota el nostre punt de vista, aquests dos punts ja quedaven bastant clars a la LRCSCVM i tampoc han resultat ser massa problemàtics.

 

L’OFERTA MOTIVADA:

  • No s’han de realitzar oferiments per altres procediments que no siguin ofertes motivades, ni per escrit, ni telefònics, etc.
  • L’Oferta Motivada haurà de contenir de forma desglossada els diferents conceptes que s’indemnitzen i els seus imports. La companyia d’assegurances no podrà amagar informació que dificulti la determinació de la responsabilitat ni la quantificació del dany. La valoració de les seqüeles s’haurà de presentar desglossada amb la corresponent puntuació de cadascuna d’elles. La valoració de les lesions temporals també haurà d’estar desglosada segons el grau de perjudici personal. El pagament de l’oferta motivada no podrà condicionar-se a la renuncia de futures accions.

Des de l’aplicació del nou barem, algunes asseguradores tenen per costum passar una oferta verbal o per mail condicionada a renuncia de futures accions i al mateix temps traslladen una oferta motivada reglamentaria més baixa que la anterior. Dit això, tampoc creiem que la publicació d’aquesta Guia canviï la seva d’actuar en aquest sentit.

Guia bones pràctiques barem de trànsit

 

L’APORTACIÓ DE L’INFORME MÈDIC EN CAS DE:

OFERTES MOTIVADES:

  • Si coincideix l’import de la reclamació previa amb el de l’oferta motivada la companyia no haurà d’aportar cap informe mèdic i a efectes de la Llei es considerarà la informació mèdica aportada pel lesionat com a “informe mèdic definitiu”.
  • En els casos en que només es reclamin lesions temporals la bona pràctica permet a la asseguradora basar la seva oferta motivada en els mateixos informes mèdics aportats pel lesionat. Però si aquest aporta un informe mèdic pericial l’asseguradora haurà d’aportar un informe mèdic definitiu.
  • En els casos en que es reclamin seqüeles tant si el lesionat aporta una pericial com si només aporta l’informe mèdic assistencial la companyia d’assegurances haurà d’aportar un informe mèdic definitiu. La diferencia estarà en que si el lesionat aporta un informe pericial amb la puntuació de cada seqüela i la seva codificació, la companyia estarà obligada a que en el seu informe definitiu es desglossi de la mateixa manera.
  • En els casos en que les seqüeles siguin derivades d’un traumatisme menor de la columna vertebral tan sols serà necessari que la companyia d’assegurances aporti un informe mèdic definitiu si el lesionat aporta un informe mèdic pericial concloent que acrediti l’existència de la seqüela.

 

RESPOSTES MOTIVADES:

  • Les companyies tan sols hauran d’aportar un informe mèdic definitiu conjuntament amb la resposta motivada quan aquesta es basi en la negació de l’existència de lesions temporals o seqüeles o del nexe causal respecte a elles.

Aquest apartat de la Guia ens sembla un despropòsit, per un costat posa en dubte la obligatorietat de les asseguradores d’aportar conjuntament amb l’oferta motivada un informe mèdic definitiu, obligatorietat contemplada de forma clara a l’Article 7.3 c) de la LRCSCVM que textualment diu:


Contendrá, de forma desglosada y detallada, los documentos, informes o cualquier otra información de que se disponga para la valoración de los daños, incluyendo el informe médico definitivo, e identificará aquéllos en que se ha basado para cuantificar de forma precisa la indemnización ofertada, de manera que el perjudicado tenga los elementos de juicio necesarios para decidir su aceptación o rechazo.


Per altra banda, tot i que els que portem treballant amb el nou barem des de la seva aparició ja ho teníem clar, en aquest apartat la guia supedita de forma clara els drets de la víctima al fet de poder pagar-se una pericial mèdica privada.

Per si això fos poc, en relació als traumatismes menors de la columna vertebral la guia de forma implícita afegeix l’adjectiu “pericial” al punto 2 del problemàtic Article 135 que diu:


2. La secuela que derive de un traumatismo cervical menor se indemniza sólo si un informe médico concluyente acredita su existencia tras el período de lesión temporal.


La guia sembla voler deixar clar que un informe d’alta emès pel metge assistencial de la víctima no és pas concloentobligant d’aquesta manera als lesionats amb seqüeles derivades de traumatismes menors de la columna, si volen reclamar-les, a realitzar un informe pericial el preu del qual moltes vegades supera a l’indemnització corresponent a les seqüeles existents.

 

DEURES DE DILIGÈNCIA I COL·LABORACIÓ:

En el paràgraf 5è de l’article 7.2 de la LRCSCVM s’estableix que:


El asegurador deberá observar desde el momento en que conozca, por cualquier medio, la existencia del siniestro, una conducta diligente en la cuantificación del daño y la liquidación de la indemnización.


La guia considera que per la raó exposada, encara que no hi hagi reclamació del perjudicat, la bona pràctica requereix que:

  • Quan l’assegurador tingui coneixement de l’existència de danys corporals, en un sinistre que pugui afectar-li, desplegament, en compliment d’aquest deure, l’activitat necessària per quantificar el dany i, quan li correspongui, liquidar la indemnització el més aviat possible.
  • El lesionat presti la col·laboració necessària que preveu l’article 37.2 de la LRCSCVM perquè els serveis mèdics designats per l’assegurador li reconeguin quan aquest ho sol·liciti, amb la periodicitat mèdicament adequada i sense dilacions injustificades, i de manera que no pertorbi les seves activitats ni comporti risc per a la salut o integritat física.

També s’estableix en aquesta guia que, en tot cas, hi hagi o no reclamació del perjudicat, la bona pràctica requereix que, un cop consolidades les seqüeles o produïda la curació, els serveis mèdics designats per l’assegurador proporcionin al lesionat sense dilacions injustificades l’informe metge definitiu que preveu l’article 37.3 de la LRCSCVM, sense necessitat d’haver d’esperar a l’oferta o, si escau, resposta motivada.

Dues qüestions importants s’evidencien en el present apartat de la Guia de bones pràctiques:

  • Que ambdues parts (entitats asseguradores i lesionats) es comprometen a fomentar la col·laboració, la bona fe i la transparència en l’aplicació de la normativa, sense requerir-se la reclamació formal prèvia del perjudicat.
  • L’assegurador ha de facilitar al lesionat l’informe mèdic definitiu, sense que s’hagi d’esperar a la formalització en els terminis establerts de la corresponent oferta o resposta motivada.

 

NOTA: En els següents apartats transcriurem textualment (traduït al català) l’escrit de la Guia de Bones Pràctiques i intercalarem en els paràgrafs els Articles concrets de la LRCSCVM amb la finalitat que el text sigui més fàcil de comprendre.

 

BONES PRÀCTIQUES EN LA VALORACIÓ DE DETERMINATS PERJUDICIS:

Bones pràctiques en la valoració de la indemnització del lucre cessant per dedicació a les tasques de la llar de la unitat familiar en cas de mort, seqüeles i lesions temporals:

  • La regulació de la indemnització del lucre cessant per dedicació a les tasques de la llar de la unitat familiar respon al llarg de la llei als mateixos criteris bàsics. Per aquesta raó, la bona pràctica requereix.

a) Que per dedicació a les tasques de la llar en els casos previstos dels articles 84, 131 i 143.4 LRSCVM s’ha d’entendre que és treball domèstic per atendre les necessitats de la unitat familiar tal com ho entén l’art. 60 LRSCCVM.


Indemnizaciones por causa de muerte:

Artículo 84. Multiplicando en el caso de víctimas con dedicación exclusiva a las tareas del hogar de la unidad familiar.

  1. El trabajo no remunerado de la víctima que no obtenía ingresos por ser la persona que contribuía al sostenimiento de su unidad familiar mediante la dedicación exclusiva a las tareas del hogar se valora en el equivalente a un salario mínimo interprofesional anual.
  2. En unidades familiares de más de dos personas la equivalencia establecida en el apartado anterior se incrementará en un diez por ciento del salario mínimo interprofesional anual por perjudicado adicional menor de edad, persona con discapacidad o mayor de sesenta y siete años que conviva en la unidad familiar de la víctima sin que ese incremento adicional pueda superar el importe de otro medio salario mínimo interprofesional anual.

 

Indemnizaciones por secuelas

Artículo 131. Multiplicando en caso de lesionados con dedicación a las tareas del hogar de la unidad familiar.

  1. En los supuestos de incapacidad absoluta, respecto del trabajo no remunerado del lesionado que no obtenía ingresos por ser la persona que contribuía al sostenimiento de su unidad familiar mediante la dedicación exclusiva a las tareas del hogar, se seguirán las reglas siguientes:
  2. a) Se valora dicho trabajo no remunerado en el equivalente a un salario mínimo interprofesional anual.
  3. b) En unidades familiares de más de dos personas dicha equivalencia se incrementa en un diez por ciento del salario mínimo interprofesional anual por cada persona menor de edad, con discapacidad o mayor de sesenta y siete años que conviva con el lesionado en la unidad familiar, sin que ese incremento adicional pueda superar el importe de un salario mínimo interprofesional anual y medio.
  4. En los supuestos de incapacidad total se computa como ingreso dejado de obtener el cincuenta y cinco por ciento de las cantidades señaladas en el apartado anterior. A estos efectos, se entiende por incapacidad total la imposibilidad de llevar a cabo las tareas fundamentales del hogar siempre que pueda realizar otras distintas.
  5. Si el lesionado estaba acogido a una reducción de la jornada de trabajo para compatibilizar el trabajo remunerado con las tareas del hogar y el cuidado de la familia, la cantidad a percibir será de un tercio de la que resulte de realizar todas las operaciones de cálculo del lucro cesante con el multiplicando del apartado 1.

 

Indemnización por lesiones temporales:

Artículo 143.4 Lucro cesante por lesiones temporales.

La dedicación a las tareas del hogar se valorará en la cantidad diaria de un salario mínimo interprofesional anual hasta el importe máximo total correspondiente a una mensualidad en los supuestos de curación sin secuelas o con secuelas iguales o inferiores a tres puntos. En los demás casos se aplicarán los criterios previstos en el artículo 131 relativos al multiplicando aplicable en tales casos.

 

Definiciones:

Artículo 60. Unidad familiar. A efectos de esta Ley se entiende por unidad familiar, en caso de matrimonio o pareja de hecho estable, la integrada por los cónyuges o miembros de la pareja y, en su caso, por los hijos, ascendientes y demás familiares y allegados que convivan con ellos. También es unidad familiar la que conlleve, por lo menos, la convivencia de un ascendiente con un descendiente o entre hermanos.


b) Que els increments per unitats familiars de més de dues persones que preveuen els articles 84.2 i 131.1.b) LRCSCVM s’apliquen també en tots els casos de lesions temporals amb independència de l’existència o no de seqüeles i de la seva puntuació.

c) Que en els casos de lesions temporals amb seqüeles superiors a tres punts no existeix el límit dels trenta dies i també s’apliquen les regles que tenen en compte sempre la quantitat diària d’un salari mínim interprofessional anual i la mida de la unitat familiar previstes en l’art. 131.1 a) i b) LRCSCVM, sense necessitat que el nombre de punts condueixi a una incapacitat permanent absoluta o total.

d) Que la regla relativa a la dedicació parcial en cas de reducció de jornada o de treball a temps parcial dels articles 85 i 131.3 LRCSCVM s’aplica a tots els casos que preveu l’art. 143.4 LRCSCVM.

e) En cas de seqüeles, la regla de l’art. 131.3 LRCSCVM en matèria de dedicació parcial a les tasques de la llar s’ha d’entendre referida als mateixos supòsits de reducció de la jornada o d’acompliment de treball a temps parcial per atendre les necessitats de la unitat familiar.

Parla gratuïtament amb un advocat d'accidents

  • La durada del perjudici per lucre cessant per dedicació a les tasques de la llar de la unitat familiar en els supòsits d’incapacitat permanent absoluta o total és fins als 67 anys. No obstant això, si el lesionat havia complert els 67 anys en el moment de l’accident, però seguia dedicant-se a les tasques de la llar de la unitat familiar, sense estar percebent pensió contributiva per jubilació o incapacitat permanent, la durada del perjudici és de dos anys.

 

  • En els supòsits de lesions temporals el lucre cessant per dedicació total o parcial a les tasques de la llar de la unitat familiar, s’aplicarà, quan a causa de l’accident hi hagi un perjudici per pèrdua temporal de qualitat de vida molt greu, greu o moderat i no s’estigui percebent pensió contributiva per jubilació o incapacitat permanent.

 

  • En els supòsits de lesions temporals de lesionats de més de 67 anys, s’ha d’indemnitzar el lucre cessant per dedicació total o parcial a les tasques de la llar de la unitat familiar, amb el límit establert en els supòsits de curació sense seqüeles o amb seqüeles iguals o inferiors a tres punts, llevat que s’acrediti que l’estat de salut de la víctima no li permetia realitzar les tasques de la llar abans de l’accident.

 

  • La prova de la dedicació a les tasques domèstiques es pot dur a terme per tots els mitjans admesos en Dret. En tot cas, la bona pràctica considera prova documental suficient de la dedicació a les tasques domèstiques l’acreditació de les quatre circumstàncies esmentades en els apartats a) a d) següents a través de l’aportació de la documentació que s’assenyala, respectivament, en cada un d’ells:

a) No estar treballant en el moment de producció de l’accident, mitjançant informe de vida laboral de la Tresoreria General de la Seguretat Social.

b) No estar inscrit com a demandant d’ocupació en la data de l’accident o estar inscrit com a desocupat de llarga durada (més de 12 mesos), mitjançant certificat del SEPE

c) No estar percebent prestació contributiva per jubilació o incapacitat permanent, mitjançant certificat de la Seguretat Social.

d) La convivència en una unitat familiar que compleixi els requisits de l’art. 60 LRCSCVM en què pugui exercir aquestes tasques, mitjançant certificat d’empadronament.

 

  • La percepció de les prestacions contributives per desocupació, jubilació o incapacitat permanent que corresponguin a un treball remunerat a temps parcial seran compatibles amb la indemnització del lucre cessant corresponent a la dedicació parcial a les tasques de la llar de l’art. 131.3 LRCSCVM.

 

Criteris de bona pràctica per la determincació de l’accès al mercat laboral de menors de trenta anys als efectes de l’art. 130 LRCSCVM:

  • La bona pràctica requereix que per determinar si un menor de trenta anys es troba incorporat al mercat laboral a efectes de l’art. 130 LRCSCVM es tingui en compte si l’activitat que desenvolupava en el moment de l’accident comportava el dret a rebre pensiño contributiva.

a) En cas negatiu, es considerarà que no estava incorporat.

b) En cas afirmatiu, es considerarà que estava incorporat, a no ser que l’activitat laboral que desarrotllava tingués caràcter esporàdic, discontinu, o complementari de l’actividad de formació o estudi.

 

  • En cas de que existeixin discrepancies sobre si s’ha produït o no l’incorporació al mercat laboral, la bona pràctica requereix que s’apliqui com a mínim el cmput d’ingressos que estableix l’art. 130, lletres c) i d) LRCSCVM i que es refelcteix, respectivament, a les taules 2.C.7 i 2.C.8 del sistema.

Artículo 130. Lesionados pendientes de acceder al mercado laboral menores de treinta años.
La pérdida de la capacidad de obtener ganancias de aquellos lesionados menores de treinta años pendientes de acceder al mercado laboral se determina de acuerdo con las reglas siguientes:

a) Sólo se tiene en cuenta la pérdida de la capacidad de obtener ganancias en los supuestos de incapacidad absoluta y total.

b) La fecha inicial del cómputo será a partir de los treinta años.

c) En los supuestos de incapacidad absoluta se computa como ingreso dejado de obtener, a los efectos de determinar el multiplicando, un salario mínimo interprofesional anual y medio.

d) En los supuestos de incapacidad total se computa como ingreso dejado de obtener el cincuenta y cinco por ciento de la cantidad señalada en el apartado anterior. A estos efectos, se entiende por incapacidad total la imposibilidad de llevar a cabo una gran cantidad y variedad de actividades laborales.

e) Las cantidades anteriores podrán incrementarse hasta un veinte por ciento si el lesionado tuviere un nivel de formación superior.


 

Criteris de bona pràctica per la determinació i quantificació de l’indemnització per necessitat d’adequació de la vivenda i per increment en les despeses de mobilitat prevista als articles 118 i 119 LRCSCVM:

  • En els casos en que, a la vista de l’entitat de les lesions patides i de la conseqüent gravetat de la pèrdua d’autonomía personal del lesionat que les pateix, resulti evident la necessitat de l’adequació de la vivenda o l’increment de los despeses de mobilitat del lesionat, constitueix bona pràctica per part de l’entitat asseguradora la realització de les actuacions precises per calcular l’import a indemnitzar pels esmentats conceptes i incloure’ls a l’oferta motivada, sense necessitat de que el lesionat els quantifiqui o tengui que aportar documents que soportin la quantificació.

 

  • Constitueix igualment bona pràctica per part del lesionat col·laborar amb l’entitat asseguradora per facilitar a aquesta la determinació dels imports a indemnitzar. En el cas de necessitat d’adequació de la vivenda, haurà de permetre a l’entitat asseguradora l’accès a la mateixa, si així se li demana.

 

Bones pràctiques en el pagament de l’indemnització per necessitat d’adequació de la vivenda i per increment en les despeses de mobilitat prevista als articles 118 i 119 LRCSCVM:

  • Constitueix bona pràctica abonar l’indemnització per adequació de la vivenda i per increment en les despeses de mobilitat sense requerir al lesionat que incorreixi previament en les despeses corresponents per posteriorment procedir al reemborsament al lesionat dels imports que hagués avançat.

Artículo 118. Adecuación de vivienda.

1. Se resarce el importe de las obras de adecuación de la vivienda a las necesidades de quien sufre una pérdida de autonomía personal muy grave o grave, incluyendo los medios técnicos, con el importe máximo fijado en la tabla 2.C para este tipo de gastos.

2. Si no fuera posible la adecuación de vivienda y se debiera adquirir o arrendar otra vivienda adaptada de características similares, se resarce la diferencia del valor en venta o de la renta capitalizada de ambas viviendas y los gastos que tal operación genere hasta el límite establecido en el apartado anterior. Las características similares se refieren a la ubicación de la vivienda, su tamaño y sus calidades constructivas.

 

Artículo 119. Perjuicio patrimonial por el incremento de costes de movilidad.

El perjuicio patrimonial derivado del incremento de los costes de movilidad se resarce hasta el importe máximo fijado en la tabla 2.C para ese tipo de gastos, en función de los criterios siguientes:

a) Grado de pérdida de autonomía personal del lesionado, en función de cómo le afecta a su movilidad.

b) Posibilidad de adaptación del vehículo que utilice el lesionado o, en caso de que ello no sea posible, necesidad de adquisición de un vehículo nuevo adaptado que, dentro de la gama de ese tipo de vehículos, guarde una cierta proporción con el vehículo sustituido. En caso de sustitución se descontará el valor venal del vehículo sustituido.

c) Necesidad de futuras adaptaciones en función de la edad del lesionado y de la vida útil de las adaptaciones o del vehículo que, a estos efectos, se cifra en diez años.

d) Sobrecoste de desplazamiento del lesionado, en caso de no adaptación o no adquisición de vehículo, cuando por la pérdida de autonomía personal tenga graves dificultades para utilizar medios de transporte público para seguir desarrollando sus actividades habituales.


 

BONES PRÀCTIQUES EN ASSISTÈNCIA SANITÀRIA:

Bones pràctiques la lliure elecció de centre assistencial per part del lesionat

  • L’art. 141 LRCSCVM estableix en el seu primer apartat que s’indemnitzen al lesionat les despeses d’assistència sanitària i l’import de les pròtesis, ortesis, ajudes tècniques i productes de suport per a l’autonomia personal que per prescripció facultativa necessiti en cas de lesions temporals, sempre que es justifiquin degudament i siguin mèdicament raonables en atenció a la lesió soferta i a les seves circumstàncies i, en el seu apartat segon, faculta les entitats asseguradores a pagar directament aquestes despeses a centres d’assistència sanitària mitjançant signatura de convenis, sense que això suposi un menyscabament a la lliure elecció de centre sanitari per part de la víctima qui, per tant, no resta obligada a dirigir-se necessàriament als centres concertats.

 

  • En aquest sentit, la bona pràctica requereix que les entitats garanteixin la lliure elecció de centre per part del lesionat i li reemborsin les quantitats que hagi pagat, sempre que no hi hagi conveni sanitari entre l’entitat asseguradora i el centre sanitari que l’ha atès, i que les quantitats pagades estiguin degudament justificades i siguin mèdicament raonables en atenció a la lesió soferta i a les seves circumstàncies. No obstant això, sota criteris de responsabilitat, en cas de concurrència de culpa o culpa exclusiva del lesionat, es pot reduir el pagament o excloure d’acord amb el que disposa l’art. 1.2 LRCSCVM.

Indemnización por lesiones temporales:

Artículo 141. Gastos de asistencia sanitaria. 1. Se resarcen los gastos de asistencia sanitaria y el importe de las prótesis, órtesis, ayudas técnicas y productos de apoyo para la autonomía personal que por prescripción facultativa necesite el lesionado hasta el final del proceso curativo o estabilización de la lesión y su conversión en secuela, siempre que se justifiquen debidamente y sean médicamente razonables en atención a la lesión sufrida y a sus circunstancias. 2. Las entidades aseguradoras podrán pagar directamente a los centros sanitarios los gastos de asistencia sanitaria y, en su caso, los demás gastos previstos en el apartado anterior, mediante la firma de convenios sanitarios. 3. Se asimilan a los gastos de asistencia los relativos a los desplazamientos que el lesionado realice con ocasión de la asistencia sanitaria de sus lesiones temporales.


 

Bones pràctiques sobre la no repetició contra la víctima en els casos de convenis d’assistència sanitària

  • La bona pràctica en els convenis d’assistència sanitària requereix una interpretació estricte de la regla que impedeix la repetició de les despeses sanitaries més enllà de les excepcions que expressamente es preveuen relatives a les persones jurídiques i conductors de motocicleta, ciclomotor o vehicle assimilable en sinistres amb participació de dos vehicles dels quals un sigui de tercera categoria.

 

  • En conseqüencia, la bona pràctica requereix que, en els casos de personas fisiques, en cap cas, ni tan sols quan hagi incorregut en culpa exclusiva, procedeixi la repetició de les despeses sanitaries contra la propia víctima.

 

Tot i que la Guia de bones pràctiques sembla defensar de forma els interessos de les asseguradores els advocats d’Accigest seguirem lluitant pels interessos de totes les persones lesionades en accidents de trànsit.

Sense comentaris

Escriu un comentari

¡Llámanos!